La
Llei del sistema bibliotecari de Catalunya menciona
dues vegades el catàlegs col·lectius. Una a l’art. 6 on diu que “La Generalitat
[sense especificar quin organisme o departament] ha de reunir en un únic
catàleg col·lectiu la referència bibliogràfica dels diferents fons de les
biblioteques que integren el Sistema Bibliotecari de Catalunya”. Una altra a l’art
30, on diu que el “El Departament de Cultura, per garantir la catalogació
unificada i compartida de tots els fons de les biblioteques integrades en el
Sistema de Lectura Pública i el coneixement mutu de llurs fons, coordina i
gestiona el Catàleg Col·lectiu de la Lectura Pública”.
De
l’any de la Llei (1993) cap aquí s’ha avançat en aquestes direccions però cap
dels dos catàlegs mencionats són encara una realitat.
Com
que les lleis expressen allò que es creu bo tenir, sembla apropiat pensar a què
responen el catàlegs col·lectius i quines bondats aporten. Crec que en podem
citar quatre:
- respondre als interessos homogenis d’un grup d’usuaris,
- estalviar feina,
- ser un instrument a partir del qual construir serveis i
- donar visibilitat a un sistema.
Respondre
als interessos homogenis d’un grup d’usuaris
Els
primers catàlegs col·lectius (cc) eren bàsicament eines de localització. Els
llibres eren rars i els catàlegs col·lectius ajuntaven en un sol instrument les
referències de documents dispersos a diferents biblioteques. Les limitacions
tècniques han fet que molt catàlegs col·lectius ho fossin no de tos els documents
possibles sinó dels que responien a interessos homogenis d’un grup determinat d’usuaris.
Els catàlegs d’incunables en serien un exemple clar.
Estalviar
feina
La
catalogació ha estat una de les activitats bibliotecàries més cara, però els
llibres que es cataloguen, en la immensa majoria dels casos ho han estat per
algú altre. Els catàlegs col·lectius han estat comunitats de documents
homogenis (seria normal trobar catalogat un llibre australià al cc de
biblioteques d’Austràlia) que s’han posat mínimament d’acord en les normes de
catalogació. L’homogeneïtat del fons i les mateixes normes són fonamentals per
estalviar feina ja que es tracta de trobar el llibre que es busca amb molta
probabilitat i de poder-lo utilitzar fent canvis mínims (òptimament cap) a la
catalogació trobada.
Ser
un instrument a partir del qual construir serveis
Un
cop localitzats els documents, la gent podia viatjar a la biblioteca on es
trobava el llibre que els interessava. A partir d’aquí les biblioteques podien
–com han fet en molts casos- bastir serveis de préstec entre elles per tal de
facilitar l’accés als documents i estalviar desplaçaments als usuaris. Els
catàlegs col•lectius poden ser l’instrument base d’altres servies:
d’adquisicions compartides o de preservació cooperativa, per exemple
Donar
visibilitat a un sistema
Les
realitats no només han de ser, sinó que han de ser visibles. O potser les volem
fer visibles per fer-les reals. En el cas dels catàlegs col·lectius, aquests
han estat, per exemple per a les biblioteques universitàries de Catalunya, els
instruments amb els que els anys 80 i 90 van voler mostrar que el conjunt fins
llavors dispers de biblioteques de facultat era un tot i actuava com un
sistema.
Crec
que, en aquest cas, les 4 virtuts mencionades van en ordre. Mirem-ho al revés: no
té sentit visibilitzar un sistema que no té serveis col·lectius, no es poden
crear serveis cooperatius sense tenir una consens normatiu previ, no val la
pena unificar normes si no existeixen necessitats a satisfer. Mirant-s’ho del
dret també hi ha un ordre: primer localitzar necessitats clares, després
consensuar pautes, construir serveis a continuació i finalment visibilitzar
resultats.
En
el passat, les limitacions tecnològiques aconsellaven fer catàlegs col·lectius ‘petits’
i molt especialitzats (d’un tipus de document com per exemple les revistes o d’una
matèria concreta). La tecnologia avui permet anar més de pressa. De fet
WorldCat és
de facto un cc mundial. La tecnologia, però no garanteix fer eines útils si els
humans que les hem d’usar no ens posem
abans d’acord en com usar-les; en el cas dels catàlegs, en com cataloguem i en com
organitzem els serveis que s’hi recolzen. Aquestes acords requereixen consens i
acords a més de tecnologia. Això i un full de ruta adient.
El
seny i algunes decisions clau dels darrers 20 anys ha fet que les biblioteques que queden incloses dins el sistema
bibliotecari de Catalunya comparteixin moltes coses. Tantes que l’acord no
només és possible sinó que hauria de ser fàcil. Proclamar, però, l’exigència de
la Llei no és el camí de fer-ho. Començar a parlar dels beneficis de tenir-ne, sí.
I posats a fer-ho, comencem pel més fàcil, el
que només depèn d’un Departament de la Generalitat –el de Cultura- i fem el
catàleg col·lectiu de les biblioteques municipals de Catalunya. Per fer-ho
només s’han d’unificar dues bases de dades, les normes de catalogació són
similars, el cc resultant respondria a una necessitat clara dels usuaris de
biblioteques i permetria bastir a partir d’aquí serveis d’abast nacional.
p.d, A la fotografia, un arbre de nada fet
amb volum del National Union Catalogue, un catàleg col·lectiu imprès, els 754
volums del qual són consultables a la BC, que recull les obres impreses abans de
1956 de les principals biblioteques dels EUA i el Canadà.
